Entrevista a Junacho Asenjo: “Priorat i Montsant són un model atípic”

Juancho Asenjo és un dels periodistes i crítics de vins més influents avui dia, i un divulgador del món del vi com n’hi ha pocs. Dies després de la Fira del Vi de Falset, ens va visitar a Aguiló Vinateria, on ens va delectar amb un tast de vins de Bordeus.

Què podem aprendre dels vins de Bordeus?

Totes les zones vitivinícoles en poden aprendre alguna cosa perquè, com és sabut, Bordeus és protagonista de la segona part de la Història del vi. La primera part dura molt temps i se centra exclusivament a la Mediterrània, sobretot a partir de grecs i fenicis. En aquesta segona part de la història, és Bordeus on s’acaba canviant el concepte i la manera de fer vi. La manera que avui dia tenim d’entendre el vi neix a Bordeus a partir del segle XVIII.

Vist des d’avui dia, ara mateix, en què ens continuen porten avantatge?

Ens porten l’avantatge que Bordeus, com Borgonya, ja classifiquen tots els seus vins l’any 1855, a partir de l’Exposició Universal de París. Just en aquell moment és quan comencen a introduir-se els vins moderns en països com Itàlia, Alemanya o Espanya, i encara no en totes les regions. Això significa, pel cap baix, que Bordeus porta un segle i mig d’avantatge a la resta de zones vitivinícoles europees.

Cosa que no vol dir que aquí, abans del segle XIX, no s’hi fes vi…

És clar. Aquí s’hi feien vins d’una entitat enorme. No hi haurà mai a la Història un lloc més important per al vi que va ser Roma, i des d’aquesta zona, la Tarraconense, s’hi exportaven vins a tot l’imperi. A partir dels segles XVIII i XIX, però, el món del vi comença a canviar i ho fa a partir de l’experiència bordelesa.

En què va consistir aquest canvi històric?

Es van produir diversos canvis, però el principal afectava l’elaboració. Fins llavors i durant segles els vins havien estat majoritàriament dolços, i se seguia el tractat de Columela, un romà del segle I després de Crist. Bordeus revoluciona la higiene, l’enologia, la viticultura, la maquinària, el celler i fa que el vi passi de ser considerat un aliment a convertir-se en un plaer.

En comparació amb Bordeus i més enllà de temps, què els falta a les zones vitivinícoles de Catalunya i d’Espanya?

Moltes més coses. D’entrada, cal que siguem conscients que Espanya és el tercer país del món pel que fa a producció vitivinícola i el primer en extensió de vinya. Tan sols produïm entre un 20 i un 25% menys que França i Itàlia, comptem amb el mateix nombre de viticultors però ens separa una diferència substancial: a França hi ha 31.000 cellers, a Itàlia n’hi ha 37.000 i a Espanya n’hi ha 4.300. Això que significa?

Digui…

Que el concepte d’elaboració del vi és diferent. Mentre que a França i Itàlia hi ha molts petits productors que tenen celler propi, de petites dimensions i que aposten per la qualitat, a Espanya l’elaboració de vi encara és en mans de grans cooperatives o de grans indústries. Aquesta és la gran diferència.

Des d’aquest punt de vista, denominacions com Priorat i Montsant, que són petites i on hi ha una constel·lació de cellers, són una excepció?

Sí, són un model atípic. Priorat amb Montsant, d’una banda, i el Bierzo, d’una altra, són les zones de la geografia espanyola que han estat capdavanteres a l’hora de renovar la manera de fer vi, de recuperar la filosofia de les petites produccions i l’aposta per la qualitat i la identitat territorial. Tant la comarca del Priorat com el Bierzo són zones amb una llarga història vitivinícola, però que porten relativament pocs anys implantant fermament aquest canvi de model, que és tota una revolució no tan sols enològica, sinó també productiva. Això significa que encara ens queden molts anys de camí.

El considera un exemple, aquest model de Priorat i Montsant?

Ja ho és. És l’exemple que, d’uns anys cap aquí, segueixen d’altres zones vitivinícoles espanyoles, tot i que la majoria estan encara controlades per indústries i grans cooperatives de producció. Aquí, en canvi, fins i tot hi ha cooperatives que són petites i fan uns vins que em semblen d’una qualitat extraordinària. A més, jo estic convençut que Montsant és, probablement, la zona que més ha augmentat la seva qualitat els últims deu anys a Espanya.